La Regidoria d’Igualtat visibilitza el paper fonamental de les treballadores de la llar

Avui és el Dia Internacional de les Treballadores de la Llar i la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament de Santa Perpètua vol reivindicar el paper fonamental que realitza aquest col·lectiu clarament feminitzat, format majoritàriament per dones migrades i especialment afectat per la precarietat laboral. El departament municipal vol visibilitzar aquesta commemoració desconeguda per la gran majoria de la població.

Fa ja 23 anys que es va declarar el 30 de març com a Dia Internacional de les Treballadores de la Llar, a un congrés realitzat en la ciutat de Bogotà (Colòmbia) l'any 1988. Aquest va ser el punt de partida que va portar el 2012, a concretar la normativa de contractació obligatòria a l´Estat Espanyol i l'11 d'abril de 2016, en el Parlament de Catalunya, mitjançant l´aprovació de la Resolució 56/XI, sobre l'equiparació de les condicions i els drets laborals dels treballadors de la llar amb els de la resta de treballadors.

La realitat és, que fins aquests moments resulta una commemoració desconeguda per la gran majoria de la població. Així, el silenci social respecte d'aquest dia internacional ha estat un reflex inequívoc del silenci imposat a les treballadores de la llar: sense drets, sense contractes, moltes sense papers, sense la sororitat de les seves caps, sense espais públics on se les considerin plenes ciutadanes i, com a conseqüència, subjectes polítics. Però la pandèmia de la COVID-19, ha servit d'amplificador de la seva situació, perquè, per una banda, la societat ha començat a prendre consciència de la importància de cuidar i perquè, per altra banda, les desigualtats laborals s'han fet més paleses.

Les estadístiques oficials diuen que dos de cada tres treballadores de la llar tenen una Les lleis no garanteixen els seus drets situació laboral regularitzada. Ara bé, les dades dels moviments socials mostren una realitat ben diferent: la de desenes de milers de dones a les quals la Llei d'Estrangeria només els permet treballar en l'economia submergida; la de contractes de menys hores de les que realment es realitzen; la del confinament perpetu de les internes, moltes de les quals no tenen ni un dia sencer de descans; la de retribucions reals que no apleguen als mínims establerts; la de nul·la prevenció de riscos laborals a les cases, amb productes químics nocius i amb materials no ergonòmics; la d'assetjament sexual patit entre quatre parets; la dels tràmits burocràtics que recauen en la treballadora si vol tenir una mínima cobertura legal quan està de baixa; o la de la jubilació i l'atur sense garanties de prestació; la de viure lluny de la família, mentre cuiden a les famílies d'aquí.

Això es representa, sobretot, en tres repressions bàsiques que pateixen les treballadores de la llar: patriarcal (en tant que dones), capitalista (en tant que classe treballadora), i colonial (en tant que la immensa majoria són migrades). Però a totes aquestes repressions primàries, s'ha d'afegir un aspecte diferencial, probablement més dolorós: que, molt sovint, són dones les que oprimeixen altres dones.

En definitiva, les estadístiques oficials no mostren l'explotació que pateixen les treballadores de la llar, i les lleis es demostren clarament insuficients per garantir els seus drets. El feminisme porta ja molt de temps reivindicant aquestes dones i el paper fonamental que tenen el sosteniment de les cures, de les cases, de la vida en definitiva. Però no ha sigut fins ara que les seves històries han aplegat a l'opinió pública, enmig d'una crisi sanitària que està esdevenint també social i que agreuja les injustícies socials i diàries. El treball de les cures engloba bàsicament la totalitat de les tasques de tenir cura de la llar i les d'atenció a les persones grans, discapacitades o infants en l'àmbit familiar. Les persones que treballen en aquest àmbit representen una part important de la població ocupada, però malauradament fan tasques que esdevenen invisibles i, en molts casos, la seva relació laboral és imprecisa. A més, no són reconegudes com a treballadores amb relacions contractuals i les tasques que duen a terme no es consideren una ocupació. Aquest sector és una part important de l'economia d'un país, ja que permet que altres persones puguin exercir les seves professions i, per tant, contribueix al desenvolupament econòmic. Regularitzar-lo tindria un impacte econòmic molt gran i facilitaria l'obtenció d'autoritzacions de residència i treball. Quan la crisi sanitària per la Covid-19 formi part del passat, també ha de quedar en aquest passat, el paper invisible de les dones treballadores de les llars.