Vés al contingut (premeu Retorn)

L'ESGLÉSIA

  

Situada en un petit turó on creuaven dos antics camins de tradició neolítica, l’edifici romànic va construir-se sobre una església paleocristiana dels segles VII o VIII, al mateix lloc on les excavacions arqueològiques han demostrat que existia un poblat romà.

Consagrada l’any 1178 i dedicada a Santa Perpètua, jove cartaginesa martiritzada a l’amfiteatre de Cartago el 7 de març de l’any 203, l’església parroquial de Santa Perpètua neix amb una sola nau en el segle XII però el temps i l’increment de feligresos li van afegint elements: les dues naus laterals; els merlets que coronen les naus, més propis d’un castell que d’un temple palesen la seva funció defensiva; el campanar de cadireta construït entre 1648 i 1655, enmig de grans problemes econòmics i utilitzat a finals del segle XIX i principis del XX com a calabós municipal tal com ho demostren les pintades que van deixar-hi alguns empresonats.

De mitjan segle XX és la darrera alteració del seu aspecte. Fins als anys cinquanta s’accedia a l’església per una porta lateral que donava a la plaça de Francesc Macià. La porta va ser tapiada i les seves dovelles van servir per a fer l’arc d’entrada del passatge de la Rectoria. L’accés actual és per la façana principal, oposada a l’absis. Malauradament, la Rectoria, el teatre del Centre i d’altres edificis que l’envolten tapen bona part d’aquesta magnifica peça del romànic català que va estar a punt de ser enderrocada durant la guerra civil. Afortunadament la seva utilització com a magatzem la va salvar de la picota. No va passar igual amb l’arxiu i les peces artístiques que guardava el temple. Tot va cremar a la plaça de l’església excepte les campanes, requisades per la CNT de Mollet per a fer material de guerra. Diferent és el cas del frontal gòtic de l’altar que explica la vida de Santa Perpètua. Traslladat al Museu Diocesà de Barcelona des de principis de segle es va salvar de la crema. El que podem veure a l’interior de l’església és una reproducció.