El nucli de Santiga

El safareig, el castell i l’església configuren la plaça de Santiga, centre d’aquest espai. A la plaça, completen el paisatge un magnífic lledoner a prop del safareig, l’olivera al centre i un vell plataner al costat. El nucli de Santiga es dividia en dos barris que tenien la riera de Santiga, abans Canalies, com a frontera natural, el barri de dalt i el de baix. Del primer era l’església, el castell, can Rectoret, can Barnola, i un grapat de masies més, moltes desaparegudes avui dia. Del segon, can Sabau Torreferrussa, can Maiol, can Llobet i d’altres.

El castell de Santiga és una masia fortificada (s. X-XI) de planta quadrada amb tres crugies i de tres pisos d’alçada, envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés d’on penja un escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat. Declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) segons la Llei 16/1985, l’aspecte actual del castell és conseqüència de les reformes fetes per Miquel de Salbà, virrei de Mallorca i negociador espanyol en el Tractat dels Pirineus, que va aconseguir conservar en territori català la vila de Llívia.

L’església de Santa Maria l’Antiga o Santiga és l’altre element patrimonial a destacar, declarat pel Ple municipal bé cultural d’interès local (BCIL). Segons l’estat actual del coneixement, podem parlar d’ocupació de l’espai que ocupa l’església des d’època romana (s. I-V dC) tal com ho demostra una sitja i conduccions d’aigua que hi ha sota la rectoria i un tros de paviment romà trobat sota el campanar medieval.

A partir del s. XII es construeix la nau central de l’actual església romànica. Un segle després s’amplia el temple amb la construcció d’una capella lateral al sud i el campanar de planta quadrada al mur de tramuntana. Aquesta capella s’allargarà fins al peu de la nau principal (s. XIV). Al segle XVI es reforma la nau principal construint l’absis trapezoïdal i la porta de l’entrada oest, en ús encara i marcada amb l’any de modificació del llindar: 1574. Als segles XVII-XVIII correspon el sobrealçament del campanar i la construcció de la capella del Sant Crist. D’aquesta època és també la construcció de l’hostatgeria i la rectoria que envolta l’església pel nord.

Amb el segle XIX Santiga quedarà aturada en el temps. Entre 1836 i 1847 els veïns lluitaran per evitar l’agregació a Santa Perpètua ordenada per les autoritats. Finalment Santa Maria l’Antiga i Santa Perpètua es fusionaran en un sol poble. L’església deixarà de tenir culte regular a partir dels anys 20.